Fa 30 anys es va encetar una de les campanyes de desobediència civil més importants dels darrers temps a Europa quan un grup de joves de manera autogestionada i assembleària van declarar-se insubmisos al servei militar obligatori, a la prestació social substitutòria derivada de la llei d’objecció de consciència i a qualsevol servei basat en la conscripció o reclutament forçós.
Perquè cap estat no té dret a disposar de les vides de les persones, i menys encara per ensenyar-les a matar. Vam lluitar per defensar la llibertat i els drets individuals perquè vam néixer per ser lliures, ni esclaus ni soldats, i no vam permetre que l’estat ens segrestés la vida ni que els militars ens robessin la joventut. I també vam lluitar per desmuntar la falàcia militarista. Cap exèrcit defensa la pau.
Aquest desafiament públic i obert a un estat, en el nostre cas, un estat altament militaritzat i hereu directe del franquisme, amb les restes intactes d’un exèrcit autoritari i feixista va provocar una onada de repressió policial i judicial com a resposta.
Primer la repressió va ser de manera generalitzada, l’estat no podia permetre la insubmissió però cada presentació, cada declaració al jutjat i cada judici va provocar un augment d’insubmisos que va sobrepassar les previsions i fins i tot van col·lapsar els jutjats i el sistema judicial.
Davant d’aquesta resposta, el govern va reorientar la repressió i la seva estratègia a fer una repressió selectiva, dura, arbitraria i imprevisible, perquè els insubmisos que la van patir, la rebessin com un gran càstig amb un fort cost i desgast personal.
Però malgrat els intents de coacció i d’assimilació dels insubmisos per part del govern espanyol, les amenaces, la repressió policial i la persecució judicial, milers de joves van participar en aquest moviment rebel i desobedient.
Joves que vam patir la repressió, que vam ser jutjats i condemnats a penes de presó, amb inhabilitació i on els jutges de forma totalment arbitraria i discriminatòria decidien quina part d’aquests joves serien directament empresonats.
Com a resposta es va crear un moviment molt actiu, heterogeni, plural i descentralitzat que organitzava manifestacions, ocupacions d’espais públics, accions de protesta davant casernes militars, jutjats i presons.
Els insubmisos van basar la seva campanya en la autogestió, la desobediència civil, en la no-violència i l’antimilitarisme.
Amb la mala imatge que de l’exèrcit franquista tenia entre la població civil i la determinació sorprenent que vam mostrar en la lluita contra aquesta institució, el moviment d’insubmissió va aconseguir el suport de la societat.
La pressió social, els canvis socials del moment i el col·lapse judicial i polític produït per la campanya d’insubmissió va provocar la reducció del servei militar de 12 a 9 mesos i més tard la seva total desaparició.
Per tot això, 30 anys després, davant la deriva repressiva de l’estat i la regressió de drets fonamentals, els objectors insubmisos MANIFESTEM que:
- Ens reafirmem en la lluita i les pràctiques de resposta civil pacífiques i no violentes, davant la retallada de drets i llibertats ciutadans.
- Continuem reivindicant l’autogestió, l’organització assemblaria i la lluita política apartidista com una de les eines més potents de transformació social.
- Defensem les relacions entre les persones i els pobles estiguin basades en la justícia i la solidaritat i no en la lògica militar.
- Ens reafirmem en la no-violència com a estratègia política, eina de lluita i transformació i com a forma de resoldre els conflictes.
- Defensem la desobediència civil com a tàctica per assolir un objectiu polític.
- Plantegem la desmilitarització de la societat i un futur sense exèrcits.
- Promocionem la creació de xarxes personals, la solidaritat i el suport mutu com a forma per mantenir el caràcter no-violent de les mobilitzacions i respostes ciutadanes.
