Primera etapa: des que apareix la insubmissió fins la guerra del golf (1989-1991)
1989 El dia 20 de febrer, 57 joves de l’estat espanyol, a través d’un manifest conjunt promogut pel MOC, es declaren insubmisos al servei militar i a la prestació social substitutòria, utilitzant l’estratègia de la desobediència civil per pressionar el govern i aconseguir alguns canvis en la regulació de l’objecció de consciència i de la prestació social substitutòria al servei militar. A partir d’aquest any s’estima que aquesta desobediència civil ha estat exercida, fins al 1999, per més de 50.000 joves arreu de l’estat, posant-se a disposició dels tribunals de justícia per ser jutjats segons les lleis vigents.
Durant aquest període de deu anys es donarà una situació caòtica en l’aplicació de les penes (presó, multes, inhabilitacions, llibertat condicional, absolucions, indults,…) i també en les diferents estratègies seguides pel col-lectiu d’insubmisos, que ha posat sempre per davant l’opció personal de cadascú, dins de l’estratègia de la desobediència i l’antimilitarisme. El moviment d’insubmissió va anar rebent el suport de capes molt àmplies de la societat, partits polítics, sindicats, gent del món de les arts, intellectuals, jutges, fiscals i advocats i, sobretot, moviments socials informals de tots els àmbits.
1990 Aquest any es sobrepassen els 100.000 objectors de consciència reconeguts per l’estat. La PSS es posa en marxa comptant amb la colaboració de moltes entitats civils. La Oficina para la Prestación Social i la Objeción de Conciencia està completament saturada sense poder donar l’abast en l’aplicació del reglament.
Mentrestant el moviment social per l’objecció de consciència es veu dividit entre l’estratègia de la insubmissió i els qui acaten la llei aprovada i realitzen la PSS, majoritàriament reunits sota el nom d’Associació d’Objectors de Consciència (AOC). Amb l’existència d’altres grups que aglutinen insubmisos, com el MOC, el Mili-RR o el CAMPI, es mantenen certes estatègies diferenciades a l’hora d’exercir la desobediència o de treballar com a moviment social.
De totes maneres la majoria de persones que acaben declarant-se objectors i fent la PSS resta completament al marge del moviment social organitzat per un O altre costat. Es calcula que aleshores hi havia uns 2.000 insubmisos a Catalunya i uns 15.000 a tot l’estat. Durant aquella època el nombre de presos oscilava entre els 200 i els 300.
Segona etapa: de la guerra del golf pèrsic a l’aprovació del nou codi penal (1991-1995)
1991 La Guerra del Golf provoca un moviment d’alta participació en tots els àmbits i grups socials. Aquest moviment serà una nova bomba d’oxigen pels moviments antimilitaristes existents, entre ells la insubmissió. L’existència de dos desertors catalans a la guerra és un dels fets més destacats d’aquesta època. La insubmissió va prenent força entre els joves i guanya en legitimitat entre la societat.
1994 El Casal de la Pau, pis situat al carrer Cervantes de Barcelona, tanca davant una sèrie de dificultats. El Casal havia estat, fins aleshores, el punt de referència de tot el moviment d’insubmissió a Catalunya. Aquest tancament ve acompanyat d’altres esdeveniments que fan palès certa decaiguda del moviment per la insubmissió.
El degoteig constant de judicis, la manca d’una postura unitària clara i la falta de contactes amb el teixit social, els partits polítics o els mitjans de comunicació en són exponents significatius. Les estructures del MOC i del Mili-KK a Catalunya deixen de ser el referent clau del moviment antimilitarista per la insubmissió.
1995 Aprofitant l’avinentesa de l’aprovació d’un nou Codi Penal, el govern socialista amb la coalició d’esquerres lzquierda Unida regulen de nou les penes per insubmissió, deixant en casos marginals les penes de presó i aplicant penes de multa i d’inhabilitació per la funció pública en la majoria de circumstàncies. El fet que la insubmissió seguís penada en el Codi Penal va ser criticat de manera explícita, fins i tot per la mateixa lzquierda Unida, que vota a favor dei nou Codi Penal amb aquesta esmena particular.
Tercera etapa: del nou codi penal als 10 anys d’insubmissió (1996-1999)
1996 Puja el Partit Popular al poder, la dreta governarà l’estat espanyol amb una intenció cada vegada més clara de fer desaparèixer el servei militar obligatori i la PSS, fent una transició cap un model d’exèrcit professional. Tot i que el mateix govern mai ho reconeix, tothom és conscient que la insubmissió hi ha tingut gran part de culpa en aquest canvi de política.
Mentrestant la societat civil va fent públic cada vegada més el seu rebuig al sistema de PSS, que es veu com a mà d’obra gratuita. Algunes ONG i altres entitats de pes decideixen no agafar prestacionistes. El Parlament de Catalunya, a proposta de les joventuts dels partits polítics, recolza una moció a favor de la despenalització de la insubmissió.
Sorgeix l’Assemblea Antimilitarista de Catalunya, que prova d’aglutinar tots els moviments, collectius, plataformes i altres grups on s’organitzen els insubmisos a nivell local.
1997 A l’estat espanyol sorgeix l’estratègia d’insubmissió a les casernes. El moviment antimilitarista vol, amb aquesta nova desobediència, tornar a posar els militar en un compromís, ja que des de 1991 el insubmisos no passen per tribunals militars. Es calcula un centenar de presos a tot l’estat en segon i tercer grau penitenciari.
1998 El PP amb Convergència i Unió aproven una nova Llei d’Objecció de Consciència que pretén ser una regulació de transició cap a l’exèrcit professional. Aquesta llei deixarà 48.000 joves lliures del servei a l’estat (uns 13.000 a Catalunya), és un nova amnistia encoberta per molts joves insubmisos. En total es calculen uns 50.000 insubmisos a tot l’estat, 15.000 dels quals s’ubiquen a Catalunya.
1999 Campanya de 10 anys d’insubmissió impulsada per l’Assemblea Antimilitarista de Catalunya que pretén: celebrar la desaparició de la mili i la PSS, repensar noves estratègies per l’antimilitarisme i reivindicar, de nou, la desmilitarització de la societat.
